Bullshit i testosterona

Que qui vigila el vigilant, preguntes mentre llences una ampolla de vidre contra el cordó policial. Doncs tu, fill meu. Tu. Però tu ets qui has decidit omplir les institucions d’irresponsables i el carrer de piròmans, en la que seria, si ho fos, l’acció més ben coordinada en molts i molts anys per assegurar l’autodestrucció del país.

Hem premiat uns polítics que porten anys dient i prometent que fins que tinguin tot el poder que els donaria la independència no pensen assumir cap de les petites responsabilitats que els ofereix l’autonomia. I això, que bé podia portar cap al totalitarisme, ha quedat en la mera però absoluta irresponsabilitat política.

No és sorprenent que es facin els sorpresos, els incapaços d’entendre que les revolucions no es fan a la seva pressumpta manera sinó al carrer, amb bullshit i testosterona. Tampoc és sorprenent que els entusiasmi descobrir en els joves que protesten la mateixa retòrica buida que omple els seus discursos oficials. Es comporten com a pares comprensius i orgullosos i tenen bones raons per fer-ho, perquè veuen en els joves la continuació de la seva hipocresia per altres mitjans.

El bullshit del revolucionari al carrer encaixa perfectament amb el discurs dels seus pares i mestres i líders mediàtics. I és aquí, en la normalitat del discurs públic i no en l’excepcionalitat dels aldarulls i la violència al carrer, on es mesura la qualitat de la democràcia. En les anàlisis tan sofisticades i comprensives que fan de les causes de la revolució i el descontentament juvenil i que obliden, d’entrada, que l’acció humana no té causes, només motius i excuses. I que qui pretén trobar les causes més profundes i complexes de les accions dels altres només exhibeix els seus prejudicis més arrelats. És per això, boomers, que per molt que hi hagi, perquè sempre n’hi ha, molts motius per protestar, no vol dir que els qui protesten ho facin pels vostres motius.

Aquesta comprensió és un paternalisme. I el mínim que es podria esperar d’uns joves revolucionaris com déu mana és que responguin a aquesta falta de respecte amb un ok boomer. Que quan els qui tan insisteixen en escoltar els joves els expliquen que protesten per la manca de futur i per l’atur juvenil i el règim del ’78 els contestin ok boomer. Perquè, ¿què més han de fer els joves, què més han de dir, perquè els prenguin seriosament com els revolucionaris que pretenen ser? Sort de la policia. Perquè la policia serà l’enemic, però l’enemic és sovint l’únic que ens pren seriosament. I sort, diguem-ho tot, que la revolució sempre pot trobar una realitat, per trista i per cutre que sigui (un Decathlon, una botigueta de fundes de mòbil o de menjars per emportar), contra la qual dirigir la seva ràbia adolescent.

Perquè la gràcia de ser jove, la gràcia de la revolució, és que els pares, els profes i els poders no els entenguin. El discurs paternalista, que no paternal, els roba fins i tot això. I els roba, per tant, la possibilitat d’aprendre a viure en un món que sovint no s’entén. Són la mare que llegeix el diari mentre el nen aprèn a anar en bici i crida mama mama mira què faig. I la òstia, inevitablement, se la fotrà el nen.

Els joves revolucionaris haurien de fugir de la comprensió d’intel·lectuals i polítics com a pitagòrics de les faves. Haurien de fugir de polítics tan compresius com Pedro Sánchez, tan i tan comprensiu que fins i tot entonava una versió molt pròpia, molt dolça i unplugged, de l’”apreteu i feu bé d’apretar”, hores abans d’apujar la quota d’autònoms i de fer, per tant, molt més difícil que els joves, tan ben entesos, tan mal tractats, puguin guanyar-se la vida pel seu compte. Aquests discursos tan comprensius són una falta de respecte als joves, un paternalisme hipòcrita i llefiscós que per una banda els elogia pel que fan malament mentre que per l’altra els fa molt més difícil poder fer les coses bé.

I els joves revolucionaris haurien de fugir de l’aplaudiment dels intel·lectuals a sou, dels vencedors de la penúltima revolució fracassada, que aplaudeixen des del despatx una nova i pretesa revolució que no és més que el preu que paguem els altres pel seu sou públic.

Aquests són els que ens diuen que hem d’escoltar els joves, però a qui estaria bé sentir de tant en tant és als adults. Als qui puguin recordar que aquest tiktok se l’ha inventat un boomer i que l’està pagant un pare, per entendre’ns. Els que quan senten que els hem robat el futur siguin capaços de respondre que el futur no era vostre i que aquí teniu tota una civilització muntada per fer-vos la vida una miqueta més fàcil del que l’han tingut tots els humans que us han precedit.

Perquè la revolució no es pot fer amb un intel·lectual que te la justifiqui, una televisió pública que te la publiciti i un ministeri que te la financi. Això no és serio. Les revolucions es fan amb bullshit i testosterona i amb una policia i un govern i un profe i un pare i uns quants boomers en contra.

https://www.eltribu.cat/bullshit-i-testosterona-de-ferran-caballero/